CURSA DEL LLOP 2009

Per fer una mica de de resum diré que la CURSA DEL LLOP és una prova que es fa a les Terres del Ebre, concretament a Tortosa. Consta de sis etapes,a quina mes dura:

Dissabte:

Marxa cicloturista, 183 Km a les 7,30 hores
Cursa de Muntanya, Del Riu al Mar.32 Km a les 14,30 hores
Caiac de Mar, 16 Km a les 18,30 hores

I diumenge:

Caiac de Riu, 24 Km a les 6,00 hores
Mitja Marató Pujada al Caro, 21,097 Km a les 10,00 hores
Travessa pel Port en BTT, 112 Km a les 13,30 hores

Aquest any havia fet el valent i m´havia inscrit a dues curses, la de muntanya i la mitja marató.

Aixi que valent com un gegant a les 11,00 del mati menjo un bon plat de pasta i faig els preparatius per la cursa. Segons havia pugut llegir, més que la duressa de la cursa lo que realment era dur, era l´ hora de sortida, les 14,30. Quant un hora abans de la sortida vaig anar a recollir el dorsal el termómetro del Parc Teodor González de Tortosa marcaba 31 graus, sense comentaris.
Provis d´ aigua, em planto a la sortida. Després d´un breu recorregut per la ciutat,la cursa s´enfila per la carretera de la Simpàtica cap a les ermites de Mig Camí i Coll d l´Alba, brutal la puixada, asfalt i ni una sombra. Baixada molt forta i de nou una gran pujada a la serra del Boix, un sol radiant ens castiga constanment, anem a cavall del riu i del mar, entre una vegetació de garriga i oliveres. Per fi arrivem al punt mes alt, Km 17, les cames ja prou castigades durant la pujada, tindran que aguantar 15 Km de baixada cap a la villa marinera de LAmpolla, per camins. Mes endavant el recorregut ja es fa planer, entre garrofers i oliveres centenàries. Ja veig l´Ampolla de reull, estic molt cansat, arrivem al mar i l´ últim Km pel Passeig Marítim es fa durissim, al fons es veu l´arribada però sembla que no arrivi mai. Allí tambè i son la Mati i la Cinta, encara que no puc quasi ni saludarles, estic KO. Creuo l`arrivada en un temps de 3h 49´21´´, assolit. Han sigut quatre hores pujant i baixan per camins, corriols, quatre hores en les que un sol temerari no ha parat d´amenazar-rnos amb la seva millor cara, la calor. Ara toca descansar, recuperar-se, a sigut molt dur i ara mateix no em veig en forçes per afrontar demà la mitja marató de la Pujada al Caro. Imposible, el meu tormell esquerre a sofert molt durant la baixa i està bastant inflamat.
Amb aquesta cursa queda ja tancada la temporada 2008/2009, a sigut llarga i dura pero he assolit tots els meus objectius, superar les meves marques en deu mil, mitja i marató. Ara ja esperem les vacançes, el pròxim dissabte marxo amb la Mati i la Cinta cap al nord, objetiu, fer amb bicicleta els últims 250 Km del Camino de Santiago.

Mitja Marató Bellver- Prullans

Per segon any consecutiu he anat fins la Cerdanya per a participar a la 2ª Mitja Marató Prullans- Bellver. A diferència de l´any passat el temps aquest cop si ens ha acompanyat i durant tot el cap de setmana hem pogut gaudir molt.
La cursa havia variat una mica respecte l´any passat, ara la sortida era des de Prullans i l´arribada estava al polideportiu de Bellver, en total 19,900 Km amb un desnivell acumulat de 1388 metres, 688 pujant i 732 baixant.
Portava pràcticament més d´un mes sense entrenar ni fer cap cursa, una tendinitis m´ha tingut un temps descansan i amb un tractament d´antinflamatoris i gel. Aquesta passada setmana havia sortit un parell de cops i vaig podre comprobar que ja em trobava molt millor. Sincerament no estic en el millor moment però creia amb les meves possibilitats i sabia que al meu pas segur que arribaria. I així va ser, finalment vaig creuar l´arribada amb un temps de 2h 09´ 42´´ però el millor de tot va ser que en cap moment vaig tenir cap molèstia. Sembla que la tendinitis ja ha quedat aparcada.
Aquest any la sortida no l´he fet sol, m´acompanyat la Cèlia i el David. Per cert gran carrera de tots dos, la Cèlia, sempre recolçada per David va aconseguir pujar al podi, tercera classificada amb la seva categoría i quarta dona de la general, MOLTES FELICITATS CELIA, també s´ha de dir que el David va anar tota la cursa mig coix, va aguantar com un valent i en cap moment va pensar en deixar la cursa, al contrari cada moment s´anava superant amb un dolor insoportable.
Jo per la meva part vaig fer el que vaig poder, fins el primer avituallament vaig anar amb ells, després em vaig quedar sol, els veia davant meu, al començar la baixada vaig estar a punt de contactar amb el David però els cordons de les meves zapatilles es van trençar, vaig pedre molt de temps fins que vaig podre arreglar-lo. Era encara el Km 5 i faltava molta cursa, vaig esforçarme al màxim per agafar-los,però va ser impossible, tots dos van fer una molt bona cursa. Al final vaig arrivar quatre minuts darrera d´ells, això sí content, molt content, habia fet una bona cursa i el més important, no m´havia ressentit de la meva lessió.