dimecres, 21 de setembre de 2011

Matagalls- Montserrat



Tenia moltes ganes de participar amb aquesta dura travessa. Aquest any per fi m’havia decidit a intentar realitza els 83Km que separen Coll Fornic de Montserrat.
Tot va començar sobre el mes de maig, l’Àngel, un company de feina i de club es va encarregar de fer d’inscripcions i vam formar un equip per poder sortir tots a la mateixa hora. Els integrants de l’equip: Àngel, Albert, Jesus, Oscar, Pedro i jo. Estava clar que aquest equip hi havia gent molt forta i que si volia esta a l’altura d’alguns d’ells tindria de entrenar molt dur durant tot l’estiu. I això he fet, justament una setmana abans de la travessa, vam fer un últim entrenament de 28 Km fent part del recorregut de la travessa.

Dissabte 16 de Setembre, a les 12,30h ens trobem a la Plaça Joanic, allà pugem a l’autobús que ens porta fins Coll Fornic, a les 14,00h ja som a la sortida. Fem els últims preparatius, cada cop hi ha mes gent i mes ambient, s’apropa l’hora de la veritat. Ja son les 16,00h, de cop i per sorpresa per altaveus sona la famosa cançó de Vangelis, ¿ Son a Chamonix o a Coll Fornic?, es indiferent i per un moment penso que soc a la sortida de la UTMB ( o no ,Albert i Àngel?). Sortim i ràpidament encarem una pista molt rapida i ampla que ens deixa córrer sense cap problema, Pedro i Albert ja van destacats per davant mestres jo intento no perdre a l’Àngel. Una baixada molt ràpida i ens plantem al primer avituallament, Aiguafreda, es el Km 16, desprès comença una dura pujada per una pista, aquí perdo contacte amb l’Àngel, es com si les meves cames no tinguessin força, estic bloquejat, hem costa molt pujar i a sobre no he assimilat be tot el que he menjat i begut a l’avituallament ja que la meva panxa em fa mal. Avanço molt poc a poc i després de passar el segon control penso que quan arribi al pròxim avituallament hem retiro. Parlo per telefono amb el Jordi i com va fer un any enrere a Cavalls de Vent m’anima, però estic passant un calvari, collons que hem passa?. Arribo a l’avituallament i hem resisteixo a baixa el braços. Menjo i omplo el meu camelbak d’aigua , trec el frontal i endavant. Poc a poc sento com les meves cames ja tornen a respondre i pujo cap el Coll de Matafaluga a un bon ritme, rebo una trucada de Mati i Cinta i això m’anima encara mes, encaro una forta baixa corrent sense parar fins arribar al avituallament Sant Llorenç Savall, Km 45 (aquí recordo que li vaig fer una trucada a Jordi per comentar-li que m’he havia recuperat). Perdo poc temps i segueixo baixant fins arribar a l’ermita de Les Arenes, d’aquí al final conec tot el terreny ja que una setmana abans havíem fet un entrenament per aquí. Així que era conscient que el primer que tenia que fer era pujar fins el Coll de la Grua, son uns 4 Kms de pujada per un corriol bastant dur, tinc que parar un parell de cops per que noto com el bessons es queixen de l’esforç però poc a poc arribo a dalt i faig un petit descens per arribar a l’avituallament, Km 58. Torno a omplir d’aigua el camelbak i ràpidament encaro l’última pujada caminat a un bon ritme per una pista ampla fins el Collet del Queixal, control i baixada fins Vacarisses, just abans d’arribar a l’últim avituallament, rebo la trucada del Pedro, ell i l’ Albert ja son a Montserrat i l’ Àngel ja està fent l’última pujada, collons vaya cracks. Jo segueixo a lo meu, creuo l’estació de Vacarisses i ràpidament arribo a Monistrol, ara hem falta lo mes dur ,els últims 4,5Km de pujada. Just abans de començar la pujada, trobo a l’Albert que ja fot el camp a Barcelona, ¡¡¡¡que cabron!!!! i pensar lo que me falta a mi. De la pujada a Montserrat no penso dir absolutament res, no la vull ni recordar, si hi ha algú interessat pot anar directament a Monistrol i fer-la, això si que tingué en compte que quan la vaig fer jo, portava a les meves cames 79 Km i 2700 metres de desnivell positiu. Finalment arribada a Montserrat després de 13 hores i 53 minuts. Content ,molt content però també molt cansat. Felicitats al Pedro i a l’Albert que van fer un temps inferior a les 11 hores i també a l’Àngel que va aconseguir superar la seva marca, llàstima del seu germà l’Oscar va tenir que abandonar a Vacarisses per les ampolles dels peus, un plaer compartir una estona en tu i un últim record per al Jesús que també va arribar a Montserrat.


Cap comentari:

Publica un comentari