És molt difícil sobreposar-se a un problema físic. Arrossegava un lumbàlgia des de feia uns 15
dies i sincerament
pensava que l'havia
superat amb èxit.
Innocent de mi. Havia
entrenat dur durant tot l'estiu pensant en
les dues primeres cites de la
temporada: 19 de setembre, marató del Pirineu i 3 d'octubre, ultra
trail de Guara.
Però la il·lusió va durar poc, no vaig haver d'esperar molt de temps per adonar-me que no podria aguantar els 45Km
i 2400 metres
de desnivell. Al
km 3, coincidint amb les primeres
rampes dures, un
dolor fort va aparèixer sobre el costat esquerre
i em va fer baixar
dels núvols
en menys d'un minut.
En aquest moment no
valia res, la il·lusió, l'esforç dels entrenaments i
les ganes de fer
una bona marató, van desaparèixer en segons. Ràpidament
vaig ser conscient que l'únic que podia exigir-me
en aquell moment era preguntar-me fins on
seria capaç d'arribar. Em
resistia abandonar per segon any consecutiu, vaig
estrènyer les dents i vaig seguir
pujant fins al km
10, refugi de
Cortals. No tenia
gens de gana, però vaig menjar una mica de fruita per poder-me
prendre un ibuprofè. Pensava que la cosa milloraria,
il·lús de mi, quan els senders van començar a empinar-
se de veritat,
la meva esquena va dir: "prou
fins qui hem
arribat, t'he deixat
córrer 12 Km". Descriure aquest moment és
molt difícil. Per
el cap et passa de
tot i fins i tot deixes caure algunes gotes dels
teus ulls en forma de llàgrimes, és inevitable, en poc més d'una hora
tot l'esforç dels últims mesos s'ha quedat
en res. Però si alguna cosa
tinc clar és que cal sobreposar-se als problemes i el primer que va passar pel meu cap vas ser recuperar-me
el més aviat possible per poder estar totalment a punt per a la Trail
de Guara.
En el mateix refugi em
van punxar un voltaren i ràpidament
va desaparèixer el dolor. Un
parell de persones que havia
seguint la carrera, em van acostar fins a Bellver on vaig haver d'esperar l'arribada de Txema i
Jesus. Per cert felicitats
als dos pels seus temps.
L'espera es va fer curta ja que vaig poder veure
arribar els primer classificats
de la Ultra Trail. Un plaer veure córrer
a gent com Kilian Jornet, Miguel Heras, Zaid
Ait, primers tres classificats i Emelie Forsberg, Mira
Rai, Núria Picas,
tres primeres classificades femenines.
Que ningú dubti que
l'any que ve tornaré. I tornaré amb més força que mai
per treure aquesta espina que tinc clavada
amb la marató
del Pirineu.
A la tarda, vaig anar fins
Baga per poder veure
l'arribada dels primers classificats de la Ultra Trail. A les 19,03
hores entrava a
la plaça Catalunya de Baga l'heroi
de la jornada, el mite i mai millor dit, profeta
a la seva terra. Entrava somrient, feliç i
picant de mans a la gent que omplia de gom a gom l’arribada. 12 hores
i 3 minuts va trigar
la criatura a recórrer els 110 km i 6800 metres de desnivell. Una lluita cos a cos amb el marroquí Zaid Ait fins
al km 96 al refugi Vents dels Cavalls. A partir d'aquí va imposar la seva llei,
sàvia que podia fer-ho, estava en el seu terreny i de pujada al Sant Jordi en
una zona complicada com són "els empedrats", va imposar un ritme impossible
de seguir per Zaid. La plaça de Baga embogia quan les
càmeres oferien en
streaming la baixada de Kilian
en directe. És un
heroi, és el rei de la muntanya.
Felicitats Kilian
I la cosa no queda aquí, una
hora i quaranta minuts més tard, feia entrada la seva parella, Emelie Forsberg, guanyadora de categoria femenina
amb un temps de 13 hores 39 minuts. Quina parella, no pareu, volem gaudir molt més temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada